Davant de l'inici de la moció de censura avui en Vicent Partal es fa, els fa i ens fa, una sèrie de preguntes davant la possibilitat de que els partits republicans decideixin donar-hi suport. Aquí tenim un extracte de l'editorial publicat a Vilaweb: "Avui comença al congrés espanyol el debat d’una moció de censura
convocada pel PSOE contra Mariano Rajoy. I tot fa pensar que demà ERC i
el PDECat hi votaran a favor. Aquests darrers mesos hem vist moltes
actuacions dels partits polítics independentistes que fan mal d’entendre
i, crec, també d’explicar. Però de totes aquesta, el regal dels seus
vots al PSOE, és la que se’m fa més difícil de capir. ...
Perquè Sánchez va votar el 155, sí o no?
Perquè Sánchez ha justificat la
presó de la presidenta Forcadell, del vice-president Junqueras, dels
consellers i dels Jordis, sí o no?
Perquè Sánchez ha manipulat la
realitat dient que el president Torra és un racista, sí o no? I els del
partit de Sánchez?
Els socialistes han votat al Parlament de Catalunya
sempre i en bloc amb el PP i Ciutadans, sí o no?
Han acudit al Tribunal
Constitucional de bracet dels seus socis una vegada i una altra, contra
les decisions del Parlament de Catalunya, sí o no?
S’han alçat al
parlament a saludar respectuosament els familiars dels presos, únicament
per demostrar una mínima empatia cap a gent que han estat els seus
companys d’hemicicle, sí o no?
I no parle de les bestieses que vomiten
alguns dels més ínclits representants del socialisme prehistòric –com
aquell que va dir que l’independentisme era més preocupant que no pas el
robatori del PP–, sinó de Pedro Sánchez. De qui dissabte podria ser
president del govern espanyol. Ha estat ell o no ha estat ell qui ha dit
que calia intervenir la Generalitat per a liquidar allò que va arribar a
definir de colp d’estat contra la constitució espanyola i la
democràcia?
Aquest és el candidat que votaran els independentistes
catalans, sense que ni tan sols haja de rectificar?"
Ahir se’m va regirar l’estómac quan vaig veure per televisió l’escena que va protagonitzar el senyor Carrizosa (bé, no sé si el tracte de senyor li escau...) amb el llaç groc que tenia a la fila del davant del seu escó. Va ser molt lamentable tot plegat. I fets com aquest no s’haurien de produir mai en el nostre Parlament ni en el de qualsevol país civilitzat.
La pluralitat de ideologies és reflectida a l’arc parlamentari, els diputats que s’hi asseuen ens representen i són els primers que han de mostrar respecte i tolerància davant d’aquesta pluralitat.
Mai fins ara m’havia sentit cridada a escriure sobre el que passava al nostre Parlament, però avui penso que s’ha travessat una línia vermella...
Gent de pau tancada amb presó preventiva des de fa més de 7 mesos i un símbol que en demana la seva llibertat molesta?
Diuen que el procés ha trencat la convivència entre els catalans...de debò que algú encara s’ho empassa?
Ara bé, escenes com la del llaç groc sí que trenquen la convivència entre els catalans, o no fomenta l’odi veure com un diputat llença el llaç amb el menyspreu que ho va fer i aplaudit pels del seu partit?
I que, amb somriure mofeta, es nega a tornar-lo al seu lloc sense cap mena de respecte pel president del Parlament?
Què hem de fer ara? Denunciar-lo per incitació a l’odi? Doncs jo penso que sí!
"El color verd és l’escollit per representar l’ecologisme, la protecció del medi natural. El color porpra representa el feminisme, la lluita de les dones per equiparar els seus drets als dels homes. El llaços negres contra el terrorisme, el dol; també per condemnar l’assetjament sexual. El rosa, solidari amb els malalts de càncer. El roig amb la sida. I ara, el groc mostra la denúncia pels exiliats i els presos polítics. Ciutadans innocents, exiliats o empresonats sense cap motiu legal ni, molt menys, legítim. Exiliats o empresonats per les seves idees polítiques, guanyadores democràticament a les urnes i pacíficament al carrer amb manifestacions multitudinàries des de fa uns quants anys.
Colors i colors per la dignitat, pel respecte i per la justícia que mereix tota persona. Pels drets humans.
A Espanya fa molt de temps que es porta el gris, un gris que, dia a dia, es va enfosquint més, assemblant-se cada cop més al negre sinistre de l’àliga franquista que nia en el cor d’una majoria del poble espanyol. Aquell negre omnipresent en assassinats, espolis, exilis, empresonaments, deportacions i en la persecució de grups humans durant la dictadura torna a voletejar sobre el cel català.
Per finalitzar, el meu sincer agraïment als pocs, honorables i valents ciutadans del país veí que es rebel·len contra l’odi i el despotisme del PP, Cs i PSOE i la deshonesta tebior de Podemos."
Fa mal saber que també hi pot haver hagut malversació de fons públics a casa nostra. Massa temps sense control, càrrecs que es fan eterns a l’administració i partits polítics poc o gens transparents. Tenim una democràcia que no ha sortit de la incubadora. És imprescindible trencar amb el passat i construir el futur.
Una mostra més de la situació esperpèntica que estem vivint, com si fos un malson: el Sr. Rivera aprofita l’ocasió per dir que cal mantenir el 155 per controlar les despeses de la Generalitat perquè fa temps que sospita que hi ha desviament de diners a la ANC i a OMNIUM.
Impressionant! Ja sabem com controlen les despeses públiques els del Partit Popular!. Milions d’euros robats a les arques públiques durant anys i el president actual, el Sr. M. Rajoy sense adonar-se’n! O és un incompetent integral o és un mentider compulsiu. En mans d’aquests senyors hem de deixar el control dels nostres diners? Ni parlar-ne.
Sr. Rivera: ANC i OMNIUM, malgrat que li sembli impossible, es financen de les quotes dels seus socis, gent sana, solidària i amb un gran compromís social. Entenc que a vostè li costi d’entendre, rodejat com està de malversadors, mentiders i cínics.
Valtònyc, felicitats! Ara ets un artista lliure en un país lliure. A
Espanya t’esperaven tres anys i 6 mesos de presó. El teu “delicte” és el
nostre exemple a seguir: haver-te encarat sense por a la dictadura
espanyola corrupta i a una Justícia repugnant que emmanilla les
consciències i castiga per motius ideològics.
Demanaran el teu cap i
t’acusaran també de delictes inexistents, i tornaran a quedar ben
retratats davant de la Justícia europea.
Com a català, sento haver-ho de
dir, però l’exemple d’un sol home representant la llibertat universal
ha estat més valent i coherent que la de tot un Govern amb un mandat
popular ben clar.
Escolto el senyor Iceta reprovant l'exhibició del llaç groc en espais públics i troba "partidista" que el dugui un presentador, un funcionari, un mestre a classe…
S’equivoca, perquè el llaç groc en solidaritat dels presos polítics no és símbol de cap opció política, sinó el reclam d’uns drets fonamentals que els partidaris del 155 ens han arrabassat: exercir la llibertat d’expressió i de consciència sense que et multin, t’agredeixin, el tapin la boca o t’empresonin.
A vostè, Sr. Iceta, qualsevol llaç solidari li semblaria bé (el violeta contra el masclisme, el blau contra el terrorisme, el rosa per al càncer de mama…), menys el groc per la llibertat de consciència i les llibertats polítiques. El felicito. Salvi Pardàs Sunyer
No han aconseguit associar independentisme amb violència. Ara, des du’n partit especialista a fabricar odi i divisió, es qualifica el nou president i a tots els qui representa de supremacistes sobre la base d’unes piulades a textos fora de context.
Què és la supremacia? Segons el diccionari: preeminència per damunt de tot. Així doncs, aquí van unes quantes preguntes.
Són supremacistes els qui acomiaden els cotxes policials quan es desplacen a Catalunya cridant “A por ellos”?
I és supremacista un Tribunal Constitucional quan anul·la una llei com la de l’Estatut, aprovada prèviament en referèndum?
I Marxar del parlament amb cara d’ofesos per no debatre i més endavant queixar-se que no se’ls deixa parlar?
I Marxar del Parlament per no haver de condemnar el cop d’estat d’en Franco?
I no acceptar els resultats de les eleccions del 21D?
I explicar que la policia pega els votants perquè se sent provocada?
I empresonar la presidenta del Parlament per permetre debatre-ho tot?
I manifestar-se amb grups d’extrema dreta?
I sentir a la policia dir en un poble “que nos dejan actuar”?
I suspendre una llei que permet atendre tothom a la sanitat pública?
I enviar dos vaixells de policies per buscar urnes i paperetes?
I falsificar els currículums dels membres d’un partit?
I parlar en roda de premsa del nou president de la Generalitat com si es tractés d’un simple venedor d’assegurances?
Com diria un expresident, fets i no paraules. I quant aquesta paraula estigui amortitzada ja en trauran una altra.
I de ben segur altre cop el subconscient els portarà a projectar els seus comportaments cap als seus oponents i projectar la seva violència, la seva xenofòbia i el seu supremacisme sense adonar-se que quan insulten ho fan de cara al mirall.
Després de conèixer la candidatura d’en Quim Torra com a president de la Generalitat he passat successivament per diferents estats d’ànim: tristesa perquè no s’ha pogut investir el MHP Carles Puigdemont, alegria perquè tenim un candidat valent que continuarà la feina iniciada i ràbia quan he vist la reacció dels mitjans de comunicació espanyols i dels partits unionistes catalans.
En un primer moment he pensat que unes reaccions tan virulentes només podien mostrar que anàvem bé, després he sentit molta vergonya aliena davant el conjunt d’aquestes reaccions.
Ràbia i vergonya a parts iguals doncs. A veure, què esperaven aquesta gent? Que els investissin a ells que no han guanyat cap elecció?
Hi ha algun país del món democràtic on els partits de l’oposició critiquin aferrissadament un candidat abans que sigui investit, un candidat que no hagi format mai part del govern, de cap, i del que no tenen cap element per analitzar i valorar la seva actuació perquè encara no ha tingut ni temps de fer absolutament res, ni de formar govern? No ho crec.
Realment una gran part de la nostra classe política té un nivell democràtic molt baix. I hi podria afegir, si he de fer cas dels insults i de les faltes de respecte que es publiquen, també els falta molta educació i humanitat. No ens mereixem aquests polítics xarons, cridaners i demagogs.
Quan en una escola o institut es denuncia els mestres, sigui pels motius que sigui, el centre educatiu és també acusat i es posen les bases per enfonsar-lo. Els directament perjudicats són l’alumnat, les famílies i tots els professionals que hi treballen.
La majoria de mestres i professors necessiten un clima favorable i de confiança i col·laboració per treballar de manera gratificant i efectiva. Quan en una escola o institut hi ha problemes difícils de solucionar els mestres procuren de treballar-hi poc temps, se’n van de seguida que la seva situació laboral els ho permet. Aquest fet crea un clima de transitorietat que no permet la creació d’un equip professional estable. Aquests centres sovint tenen mala premsa, perden alumnat i acaben marginalitzats o tancats.
En aquests moments d’atacs indiscriminats i sense cap fonament a les institucions educatives catalanes cal que les defensem des de fora, manifestant a la premsa i al carrer el nostre rebuig, i des de dintre mostrant el suport dels consells escolars de cada centre a tots els treballadors acusats injustament.
Així ho han entès a l’Institut de Sant Andreu de la Barca on el suport que la comunitat educativa de l’Institut a donat als professors acusats ha estat ben clar. Només d’aquesta manera es poden fer visibles els objectius polítics, no pas educatius, que hi ha darrere les denúncies. Teresa Calveras HGxInd
Les aparicions del Sr. Millo als mitjans de comunicació són un clar exemple de com és l’autèntic adoctrinament. Ell no es limita a separar el bé del mal o a assenyalar els dolents i els bons sinó que per fer efectives les seves recomanacions de com hem de comportar-nos els dolents utilitza l’amenaça i dictamina quina ha de ser la penitència (denuncia per delicte d’odi i presó).
Tot això em recorda l’adoctrinament que vàrem patir els que tenim una certa edat. El professor amb el regle a la mà renyant-nos i imposant càstigs que podien molt ben bé arribar a ésser físics.
L’adoctrinament és ensenyament sota coacció o amenaça. L’ensenyament amb llibertat és educació. Però el delegat del govern té rovellada la paraula llibertat. Potser se sent cofoi de poder sortir al faristol i alliçonar-nos amb amenaces, adoctrinar-nos, protegit pel poder que li atorga un estat violent i repressor.
El Sr. Millo ha voltat molt buscant un lloc de treball dins de la política fins que ha caigut en mans del partit més corrupte de l’Estat i potser es pensa que quan tot estigui en ordre, el seu ordre, el retribuiran amb un lloc plàcid i ben pagat.
Però és català, gironí i en el passat va formar part d’un partit polític nacionalista català on des de segona fila aplaudia rabiosament al seu líder, el Sr. Artur Mas, o sigui el dimoni amb cua. No li ho perdonaran.
En nostre company Jordi Sànchez ens envia aquest escrit en el qual ens convida a rellegir "#RaonsPelSí" i ens en ofereix bones raons per a fer-ho.
"Benvolguts amics i Companys:
Text amb una molt interessany exposició realitzada pel CCN (Centre Català de Negocis) sobre temes rellevants que tothom, hauria de conèixer, sobretot tots aquells que encara no estan convençuts dels avantatges de la República catalana o dels que en són contraris.
Tot i que aquest llibre es va publicar abans del referèndum no deixa de ser molt interessant la quantitat de dades i la profunditat del contingut d’aquesta publicació.
Estic segur que quedareu molt, però que molt sorpresos de moltes de les dades que hi conté. Si us plau, feu-lo extensiu a tothom que us sembli convenient.
"Avui comença al congrés espanyol el debat d’una moció de censura
convocada pel PSOE contra Mariano Rajoy. I tot fa pensar que demà ERC i
el PDECat hi votaran a favor. Aquests darrers mesos hem vist moltes
actuacions dels partits polítics independentistes que fan mal d’entendre
i, crec, també d’explicar. Però de totes aquesta, el regal dels seus
vots al PSOE, és la que se’m fa més difícil de capir.
